Diu el reconegudíssim arquitecte Rafael Moneo que la nova ciutat s’ha de construir sobre el que ens hagi ensenyat la ciutat anterior. I això val per als edificis, però també per a les idees. Pensar sobre el que ha de ser Barcelona, o la idea de ciutat i habitatge en un context tan tensionat com el que vivim, és també un procés filosòfic en què cal conversar per recordar-nos que no tot és constantment nou. Seguir leyendo Valentín Roma (Ripollet, 56 anys), director del Macba, està capficat a desentrellar els usos que ha de tenir una institució, i més específicament d’art contemporani, com la que dirigeix. En això se centrarà el seu mandat al capdavant del museu, que ha de fer un salt endavant perquè “la institució del 2000 ha de ser diferent de la del 2030”. Precisament aquest any rodó és el que s’ha fixat per inaugurar una mostra sobre el pla urbanístic ‘Del Liceu al Seminari’, que va fixar el desenvolupament del Raval amb una gran aposta cultural que va donar com a fruit el mateix Macba. Va ser una idea inicial de Narcís Serra que va tirar endavant Pasqual Maragall amb l’impuls econòmic dels Jocs Olímpics del 1992. Quan es compliran 50 anys d’aquell ambiciós plantejament encarregat a Òscar Tusquets i Lluís Clotet, l’exposició (la primera que es coneix del director i que ha avançat a Quadern ) reconstruirà i documentarà l’encaix, el marc, les vicissituds, els agents i els resultats d’un projecte que va canviar la ciutat. No dependrà d’un únic comissari, sinó que serà un treball coral que comptarà amb professionals d’àrees diverses. Encara és a les beceroles, però Roma explica que ja li ha donat moltes voltes. Era una de les propostes amb què va guanyar el concurs per dirigir el museu, i que es proposa “analitzar críticament”. Serà un viatge per la transformació, fent èmfasi en el dret a la ciutat, el concepte d’Henri Lefebvre que reivindica el dret dels ciutadans a participar-hi activament. Mar Rocabert Maltas Patrick Radden Keefe, un dels escriptors de no-ficció més brillants de la seva generació, considera que els joves han arribat a un món en què les velles regles han deixat de funcionar. Es refereix a aquella expectativa que hi havia abans, que a la vida, si t’hi escarrasses una mica, tard o d’hora acabaràs llaurant-te un futur. Cosa que implica tenir una llar, una casa pròpia. El reporter nord-americà, de 50 anys, parla del Londres amagat, d’una ciutat contaminada per la corrupció i farcida de luxosos apartaments que són buits i que pertanyen a milionaris de països llunyans. La capital britànica és el teló de fons sobre el qual es desenvolupa l’acció del seu últim llibre, El fill de l’oligarca (Periscopi), la història d’un jove impostor, enlluernat per la nova cultura dels diners, que vol viure com els ostentosos oligarques russos que poblen la seva ciutat. “Per a la generació d’aquest personatge, nascut l’any 2000, fa la impressió que aquest vell pacte ja no funciona. Per a ells, l’apropament modest d’estudiar, trobar una feina, treballar de valent i estalviar no serveix perquè amb això potser no arribes mai a poder comprar-te una casa. Pot ser que hagis de continuar vivint amb els pares. Pot ser que et vegis obligat a marxar de la ciutat on vas créixer i on t’agradaria viure”. Radden Keefe sosté que tot això empeny molts joves a voler fer-se rics de la manera més ràpida possible. Amb les criptomonedes, amb les apostes. I al darrere hi ha un mercat immobiliari que els ha exclòs. Joseba Elola Rafael Moneo (Tudela, 89 anys) és l’arquitecte d’alguns dels edificis que configuren l’imaginari barceloní, com ara L’Auditori o l’Illa Diagonal, i ara ha recollit el seu pensament en una biografia intel·lectual que signa la també arquitecta Carmen Díez, a Acantilado: Rafael Moneo, construir las ideas (1954-2024). Una de les seves idees més repetides és que l’arquitectura ha de respondre a problemes concrets del lloc on s’ubiquen les construccions, i que aquest lloc, la ciutat, no és estàtic sinó fruit d’una construcció col·lectiva al llarg del temps. Per a l’arquitecte navarrès, és la mateixa ciutat qui ofereix les respostes: “El món es construeix des de la ciutat, que devora el territori, consumint-lo i imposant la seva llei”, afirma, “i aquesta transformació forçosa del territori no deixa de ser dolorosa. La ciutat antiga gairebé sempre ofereix pistes per al creixement de la nova, que no pot oblidar-se’n”. Segons Moneo, la nova ciutat que sorgeix de la resposta als problemes (i ara el gran problema és la dificultat d’accés a l’habitatge) “porta noves formes de viure que afecten els espais físics de la ciutat, i que pot implicar fins i tot l’aparició de nous tipus de grups socials”. És a dir, el creixement de la ciutat implica la redefinició del que és el barri o l’habitatge. C.R. Anna Pacheco (Barcelona, 35 anys) creu que ha canviat d’opinió des que va publicar la seva primera novel·la, Listas guapas limpias (Caballo de Troya, 2019): “Llavors em sentia estafada, com a millennial, perquè considerava que totes les promeses que s’havien fet a la meva generació no s’havien complert; però la convocatòria de vaga de l’11-N demostra que el malestar és intergeneracional”. La periodista va conversar amb Alba Riera i Juan Evaristo Valls sobre una lluita “que no és de generacions, sinó de classes”, esmenant alguns discursos que miren d’enfrontar els joves als boomers, als quals han de pagar les pensions: “És una idea auspiciada pels interessos de privatitzar-les”, afirma. Segons Pacheco, és evident que, quan es trenca el miratge que el treball garanteix la possibilitat de viure dignament en una casa, “arriba la desobediència del mandat de treballar”. De fet, la reacció és visible en tot l’espectre polític: l’influencer reaccionari Llados “té una premissa marxista; com Marx, considera que amb l’alliberament de l’esclavitud del treball comença la llibertat (per a ell, financera)”. El sistema laboral demana una identificació emocional amb el treball, però Pacheco diu que la resposta no és la renúncia: “Aturar-se ha d’implicar un sí als altres, i un exemple d’això són els sindicats que s’han organitzat per esmenar el sistema”. Sobre la vaga del 11-N, pensa que el fet que estigui convocada per sindicats d’habitatge, “és una aturada del treball perquè les ciutats s’han convertit en un actiu financer”. C. R. Urbanista i investigador indi, Gautam Bhan, que s’ha especialitzat en l’accés a l’habitatge, exemplifica el seu pensament amb una anècdota: quan va voler llogar un pis amb el seu nòvio a Deli, a la visita van dir que eren cosins, per por de perdre’l. “Segurament el propietari sabia que no érem cosins; tots actuàvem”. L’investigador planteja que “hi ha relacions urbanes que es regeixen per aquesta performance: quina actuació exigeix la ciutat? Qui pots o no pots ser?”. En l’accés a l’habitatge sempre hi ha certa opacitat, perquè la formalització legal mai garanteix que el propietari no tingui dret a establir un criteri sobre qui és un llogater més o menys desitjable. Ara bé, “a mesura que la ciutat canvia, les performances de lloguer també comencen a canviar”. És a dir, la mateixa informalitat que serveix per discriminar pot servir per protegir o per garantir l’habitatge als veïns d’un barri si els consensos canvien. Bhan ha participat en un grup d’estudi dedicat a pensar i compartir de quina manera la investigació urbanística del sud global pot ser útil per al nord en un moment intersticial, quan el vell món ha mort però el nou encara no ha acabat de néixer. Amb altres investigadors com l’antropòloga sud-africana Kelly Gillespie, van reflexionar sobre què cal fer quan els activistes en matèria d’habitatge arriben a la política (establint el paral·lelisme amb el cas d’Ada Colau, que va ser referent als seus països): “Sovint trenquen promeses i deceben, però això no vol dir que no haguem de continuar intentant enviar activistes a la política”. C. R. Diu Mariana Enriquez (Buenos Aires, 52 anys) que s’inscriu en una tradició literària urbana, la dels flâneurs que exploren la ciutat nocturna, a vegades vista d’una manera més romàntica i juvenil, un espai de festa i possibilitats, però també com un lloc de perill, silenci o buidor. Adverteix, però, que la visi